header

Un hospital és una petita ciutat dins d’una gran ciutat. Funciona les 24 hores del dia, no descansa mai, entra i surt molta gent… Cada dia és diferent. Segur que en aquests últims 100 anys han succeït mil històries a l’Hospital del Mar. Amb motiu de la commemoració del centenari, volem fer un compilatori de les millors històries, anècdotes o vivències personals que hagin passat a l’Hospital del Mar. Per això necessitem la vostra participació, compartiu les vostres anècdotes posant-vos en contacte amb el servei de Comunicació del PSMAR (ext: 3072 o 3415), escrivint un correu electrònic a: centenari@hospitaldelmar.cat o escriu-la aquí, a l’apartat de comentaris. Anima’t a participar!

7 Respostes to “En els 100 anys d’història de l’Hospital del Mar segur que s’han viscut moltes anècdotes. Anima’t i explica’ns la teva”

  1. Olga Fornali Marco escrigué:

    En el 1976 l’estructura de l’ Hospital era singular:
    Amb una entrada amb gespa i una petita bassa on venien els ànecs del zoo i altres aus a beure i passejar-se.
    Amb els pavellons cada dos comunicats per un jardí que aprofitaven els pacients per sortir, comunicar-se i fins i tot per treballar la terra amb plantes en flor o tomaqueres etc… Quan el pacient que feia de jardiner era donat d’alta el següent pacient que entrava li demanaven de fer-se el càrrec fins i tot un cop donats d’alta venien per ajudar i veure els malalts que es quedaven. Hem de pensar que les TP estaven molts de temps com per altres diagnòstics.

  2. Montserrat Torà escrigué:

    El dia que el Dr. Gimenez Camarasa explicava als alumnes de 5è de Medicina la clase de sífilis a l’assignatura de Dermatología la clase s’omplia de gom a gom. Venien alumnes de tots els cursos a sentir-lo. No s’hi cabia! La clase es feia en dos dies i començava amb la conquesta d’Amèrica el 1492 fins als nostres dies i estava plena d’anècdotes i casos clínics viscuts molt graciosos que els estudiants escoltàvem amb gran diversió. No s’ho volia perdre ningú.

  3. Begoña escrigué:

    Durante mi periodo de prácticas de enfermería en este hospital, se encontraba un paciente de etnia gitana ingresado, recibía inumerables visitas familiares y el paciente tenía compañero de habitación el cual junto a su mujer, se armaban de paciencia por el continuo va y ven de visitas … en una ocasión, al entrar a la habitación para entregar la medicación correspondiente al pacientede etnia ginana, su familia se encontraba con una bombona de camping gas y una paellera encima realizando la comida familiar… PAELLA!!!!! al ver mi palidez cutánea me invitaron a darme un plato cuando estuviera terminada…. jajajja

  4. LAURA LÓPEZ CHECA escrigué:

    A l’any 2009 treballàvem conjuntament els equips directius de l’IMASS i del CAEM (Diputació de Barcelona) per tal d’efectuar una transferència dels Centres Assistencials al sí del futur PSMAR amb totes les garantíes d’un bon funcionament i adaptació al nou entorn. A tal fí, als nouvinguts ens van convocar a una reunió a l’Hospital del Mar, i cito textualment, ” a la Sala 1 de la planta X de l’Hospital del Mar”. Un dels meus companys preocupat per no arribar es va queixar. ” caràm, ja ens podien dir el número de la planta i no ser tan misteriosos!”.

    Òbviament li vàrem fer en broma un llistat d’equivalences dels numeros romans. Era el nostre cap de comptabilitat!!!!

  5. Gloria escrigué:

    Esta anecdota fue de un paciente que estuvo ingresado en urgencias en la sala de observación, y de cómo nos explicó él una vez ingresado en planta como se sintió alli. Nos relató que había estado en un sotano, claro nosotras le insistiamos que era urgencias…y el que no que no…que era el sotano!! que solo recibía la visita de “el amo” y que le ofrecian comida pero que se la llevaban sin dársela y que no quería volver jamás alli. Luego este sr, se recuperó pero seguia convencido que habia estado en un sotano.

  6. LAURA escrigué:

    hola a tot l’hospital del mar
    personal, pacients, familiars i a totes les històries que s’amaguen pels seus passadissos, sales, habitacions recons i reconets,…
    jo m’he passat moltes hores i en tinc un munt d’històries, però hi ha una que pot servir a alguns pacients perquè mai perdin l’esperança de viure,…
    aquesta és una història de reconeixement, per l’esforç i la valentia a una de les millors persones que he conegut mai, el LLUÍS GIRALT GARCIA,
    el LLUÍS era el meu marit, va morir ara fa un any i mig a l’edat de 45 anys, d’un tumor cerebral,
    ens portava una de les grans professionals que té l’hospital del mar la Dra. Maria Martínez
    havíem fet de tot durant set anys de lluita, el LLUÍS sempre valent en cada diagnòstic per terrible que fos,…afrontant la mort d’una forma excel·lent,…
    era el juliol del 2013, estàvem la maria, una enfermera, el lluís i jo, la dra. ens diagnostica que ja no es podia fer res més, que allò era el final, però que podíem prendre un temps més el medicament que ens estava allargant la vida (una mena de quimio,…)
    el lluis demana com sempre, quan temps queda,
    la dra. maria com sempre, no pot contestar a aquesta pregunta,
    el lluís insisteix i demana si aquell era el seu darrer estiu,
    aquí a la dra. se li fa un nus la gola, com a mi i contesta que sí, és el seu darrer estiu,…
    mentre tant, l’enfermera no parava de plorar,…no ens coneixia de res,…però estava molt impactada pel que estava passant,…
    el lluís li comenta a la dra. que si és el seu darrer estiu que NO vol cap medicació que vol passar-lo tranquil amb la família,…sense hospitals ni medicació,…aquí l’enfermera explota en un plor desconsolat i ens demana disculpes,…
    quan sortim el lluís em diu:
    -home aquesta enfermera si és de plorar fàcil,…potser que treballi amb un dentista no amb un oncòleg,…no?
    us he de dir que vaig riure molt, tot i que el nostre diagnòstic era terrible, el lluís em va ensenyar a afrontar la mort d’una forma extraordinaria,…
    una abraçada MOLT gran per la Dra. Maria Martínez i l’enfermera,…
    laura marsà

  7. Josep Oriol Escolà escrigué:

    Era el curs 83-84 i 84-85. La classe de 3r de medicina (1r i 2n estàvem a Bellaterra) era en un sotano, separat de l’edifici hospitalari i a prop del bar que també quedava un xic apartat de l’hospital. El terra era d’un plàstic enganxat en cola i pels costat es desenganxava degut a la humitat i a les inundacions que es produien cada tardor quan plovia força. Jo mateix en vaig ser testimoni alguna vegada, recordo fins i tot haver fet classe al vestíbul del sotano no inundat. A 4t ja anàvem al darrera de l’hospital, a prop del pas a nivell del tren, l’anomenat auditori.
    La primavera del 1987 tots els estudiants de Medicina varem fer una vaga de 2 mesos. El 19 de juliol encara ens estàvem examinant per no perdre el curs.
    Es va inaugurar la nova unitat docent, el curs 87-88

Deixa un comentari