header

Les infermeres que acaben el seu doctorat ja no són una excepció sinó que comencen a ser la norma, com és el cas de les professionals de l’Hospital del Mar, Carme Vila, que va llegir la seva tesi sobre el Servei d’Urgències de Sant Pau i Roser Terradas, recentment doctorada Cum Laude per la seva tesi que tracta sobre diferents aspectes clínics, epidemiològics i de prevenció de les bacterièmies.

A més, per a les que participen com a docents en màsters, el doctorat és ara un requisit. I els canvis en els Plans d’estudis també afavoreixen les infermeres doctorades: si abans calia fer-lo des d’una altra carrera ara, amb el Grau d’infermeria, com una disciplina més de les Ciències de la vida, poden doctorar-se directament cursant el màster previ.

Però, com afirma la Directora Infermera del PSMAR, Lourdes García Zaldívar, no totes les infermeres tenen perquè fer recerca, i es poden tenir molts altres valors al marge de fer o no la tesi. El que sí se’ls demana, segons la Directora, és que puguin tenir una visió global de la seva professió i centrada en el malalt, tot i que la dinàmica del dia a dia a vegades no ho afavoreix.  

Encara que els llocs de treball per a la infermera doctorada no estan encara definits, la Directora Infermera del PSMAR, Lourdes García Zaldívar, assegura que “tenir la tesi doctoral acredita, dona un valor com a persona, perquè demostra que ha volgut arribar fins al final en la seva formació i que té curiositat, disciplina, esperit de sacrifici, creativitat i capacitat per a buscar i interpretar coneixement i sens dubte, fa créixer la professió. A més, la infermera que fa recerca aporta evidència científica i millores en les nostres cures, des d’una visió global i amb distància fins a peu de llit, per tal de cobrir les necessitats del malalt”.

Fer el doctorat permet que la recerca entri de ple a la professió infermera i la faci avançar. I segurament serà més fàcil fer-lo en institucions com el  PSMAR, un Parc de Recerca amb hospitals d’aguts i sociosanitaris i centres docents propis, que genera un potencial enorme amb grans sinèrgies de coneixement que es poden aprofitar.

 

Fita assolida! Carme Vila Gimeno. Doctora en Història de la Ciència.

Jo havia de fer el doctorat perquè per la meva feina de Professora de Grau i coordinadora de cursos de postgrau a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, el necessitava. Per a arribar-hi he passat per tots els estadis, ja que vinc de la titulació d’ATS i calia convalidar la diplomatura, fer la llicenciatura, els mòduls del doctorat, presentar una tesina, passar per el Diploma d’Estudis Avançats (DEA) i finalment elaborar la Tesi doctoral. Fer-la ha requerit molt de sacrifici: nits escrivint, hores llegint, pensant, anades i tornades als arxius o fent entrevistes. Aprens a fer-te preguntes, a fixar-te objectius i assolir les fites. La meva tesi versa sobre un tema que m’apassiona: la història del Servei d’Urgències de l’Hospital de Sant Pau, que comprèn uns temps jo mateixa vaig conèixer. Ara els he pogut entendre des d’un punt de vista més ampli, de la història de la medicina i de la ciutat, dels moviments socials, de les necessitats de les persones… ha estat absorbent i alhora extraordinari. 

Fer la tesi perquè sí no és bona idea si et penses dedicar només a l’assistència. En canvi seria bo que les infermeres que es dediquen a la docència, gestores de casos, infermeres d’enllaç, les qui treballen en qualitat i també en la gestió es plantegessin fer-ho. Aporta molts valors, una visió especial per a tirar els projectes endavant, per a veure el món d’altra manera, per a entendre que tot passa per una raó, per a saber liderar i tenir mires obertes, esperit de lluita, empenta, ordre mental, autocrítica i sentit de sacrifici. I els ho recomano també a totes aquelles infermeres a qui els atrau la recerca, presentar-se a congressos i compartir coneixements, a les qui es pregunten sempre perquè es fan les coses d’una determinada manera i a tothom qui, en definitiva, sent que té el dret a preguntar i a rebre respostes.

 

No, de moment… Laia Lacueva. Infermera de l’Hospital del Mar UH30.

La infermera experta en recerca és un lloc de treball interessant que el sistema s’ha plantejat sovint, però que la manca de recursos atura. Estudiar el doctorat, per a una infermera assistencial com jo, ara per ara està més lligat a créixer personalment que laboralment. No hi ha llocs de treball per a les doctorades i no perquè no siguin necessàries: infermeres a qui poder consultar quan necessites saber més d’un tema o publicar o fer una comunicació i no sentir-se tan sol quan fem alguna passa en aquest sentit. Seria molt positiu que poguéssim comptar amb cert suport que ens facilités el camí, com poder destinar part de la jornada laboral a tasques de recerca, poder emprar alguns recursos del centre com els serveis informàtics, poder comptar amb la col·laboració de professionals de l’IMIM o de l’Escola d’Infermeria. 

És molt motivador enrolar-se en un doctorat, però cal estar preparada, amb moltes ganes i acceptant els inconvenients. Jo, ara per ara, no veig la necessitat d’embarcar-me en un projecte que m’exigiria renunciar a la gran part del meu temps personal, només pel títol sense una clara projecció laboral. M’hauria d’engrescar molt el tema per a què compensés la inversió en temps i diners. Però és cert que tinc un esperit inquiet i que sempre em qüestiono la feina que faig, potser perquè ja em vaig formar en recerca. No és “no” per sempre… però sí un “no” de moment.

 

Embarcar-se en l’aventura d’aprendre. Sílvia Esteban Sepúlveda. Escola d’Infermeria i Hospital del Mar.

Jo estic fent el doctorat però no el necessito per a qualificar-me per a la meva feina. Tot i que faig docència, per a mi no és un requisit, ja que comparteixo aquesta tasca amb altra mitja jornada com a infermera de Neonatologia. Perquè m’hi he ficat llavors? Doncs perquè m’agrada embolicar-me, ho necessito des del punt de vista vital. Com quan em vaig embarcar en la llicenciatura de Biologia, pel gust d’aprendre o vaig connectar amb un grup d’investigació i em va picar el cuc de la recerca, que és una cosa que enganxa!

Ara mateix em veig immersa en la recollida de dades de la meva tesi, que parteix d’un FIS, un estudi multicèntric en què estava treballant amb el meu Grup de Recerca en Infermeria, l’INVESTEN, la Unidad de Investigación en Cuidados del Instituto Carlos III. És un estudi sobre la satisfacció laboral en el camp de la infermeria, un treball amb molta feina quantitativa que m’obliga a tornar a començar de zero en moltes disciplines. Però jo ja sabia on em ficava i també que tot ho he de fer amb molt d’esforç i sacrifici d’hores fóra de la feina. És una gran inversió personal que m’obliga a gestionar el meu temps amb la màxima eficiència, ja que estic decidida a no traspassar la línia que em faci deixar de passar temps amb la meva família. Però sé que si no ho fes, em faltaria alguna cosa. I quan s’acabi… tinc clar que seguiré fent recerca, perquè aprendre no s’acaba mai. És una carrera contra tu mateix que et demana molt i et dóna molt alhora.

 

Sempre cal seguir aprenent, creixent, publicant… Roser Terradas. Professora de l’Escola Superior d’Infermeria del Mar.

Jo no vaig fer la tesi per altra cosa que pel propi repte de fer-la, d’arribar al final de la meva formació. No pensava que em conduiria fins a on estic ara, com a professora de l’Escola d’Infermeria, però deu haver influït, donat que és un perfil cada cop més necessari. La meva tesi tracta de publicacions al voltant de les bacterièmies. La primera, sobre els resultat de la aplicació d’un projecte estrella que vaig co-liderar amb el Dr. Segura, que em va donar la oportunitat de treballar en un tema que sempre m’havia atret i que ens va possibilitar implicar molts professionals. La segona publicació neix com a resultat de les observacions en el seguiment de pacients amb bacterièmia i va avaluar l’ús de determinats tipus de leucòcits com indicadors de pronòstic.

El meu entorn em va facilitar el poder fer una tesi, tant pel fet d’estar envoltada de diferents disciplines, com pel fet que determinats membres del servei es dediquin en part a fer recerca, cosa que motiva i et permet agafar una altre visió. Crec que no hagués estat possible treballant “a peu de llit” perquè, tot i duent tasques semi assistencials en què podia invertir algun temps i que els temes formaven part de les meves responsabilitats, varen ser necessàries una gran quantitat d’hores i un esforç personal i econòmic extra.

Això sí: el dia de la lectura de tesi és únic. Per molt acostumada que estiguis a fer presentacions o xerrades i per preparat que ho portis, produeix un neguit especial. Tens por que no surti bé però després… és una descàrrega total. Penses “ja està!”. Però en realitat mai hi ha un final, sempre queda seguir aprenent, creixent, publicant…

2 Respostes to “Doctores en infermeria”

  1. joaquim esperalba iglesias escrigué:

    moltes felicitats. situar al màxim nivell acadèmic i de recerca totes les professiones sanitaries ha de ser un objectiu del sistema sanitari, pero a la vegada requereix molt esforç, tenecitat i coneixement. de nou felicitats

  2. Xavier Flores Boada escrigué:

    Es molt bo que l’expertesa de la que disposen bona part del personal d’infermeria es pugui reconèixer acadèmicament, encara que requereixi d’un esforç suplementari i encara també que de moment no tingui un reconeixement laboral.

Deixa un comentari